CANVI DE BLOG

A partir d’ara trobareu el nostre blog a la nova pàgina web d’Àkan: www.akan.cat.

Si voleu seguir llegint el bloc, podeu entrar directament, escrivint: www.akan.cat/blog

Moltes gràcies per tot!

Lluïsa Geronès 

 

 



1 comentari

SOM FAMÍLIA

Ens reunim un dissabte a la tarda, reunió de família, per parlar de la filla adolescent. Com a Àfrica, tots ens sentim implicats en la seva educació, no tan sols la família nuclear. Parlem, i confrontem, visions de la vida, de la cultura, del món, al voltant de l’educació d’un adolescent. Així, jo penso subtilment, sense que massa ningú se n’adoni, anem construint un món diferent. Ens sentim família. De diferent color de la pell, de camins molt diferents, d’orígens tan distants, però, família. Potser no hi ha paraula més bella per explicar les nostres relacions. Hem esdevingut família. I parlem, i confrontem, i discutim, i discrepem, i ens estimem. Som família.

 Dos flaixos que m’han emocionat, un escrit d’Eclesalia, de Pepe Laguna, on diu que en la reunió del G 20 hi hauria d’haver presents representants dels pobres del món, les veritables víctimes de la crisi. Ho subscric totalment. I que l’església catòlica hauria de convertir-se en la gran defensora al món dels pobres. Ho prego amb força, una església que parli, que defensi, que intercedeixi, que demani justícia pels pobres.

 L’altre flaix prové d’una entrevista d’Aldo Maria Valli a Adolfo Nicolás, la vaig llegir a la pàgina web del Servei Jesuïta als Refugiats. Hi ha molts pensaments que subratllaria, n’escullo alguns:

 “Treballar amb els migrants ens porta al límit de la humanitat, on és difícil viure humanament. És allà on ens trobem a nosaltres mateixos. Allà entenem el que és vertaderament humà, el que és necessari i el que no ho és. … La trobada és veritablement l’única manera per superar les dificultats que tenim per obrir-nos els uns als altres. Sense trobar-nos, tot resulta teòric: els àrabs, els japonesos, els italians, els espanyols … Aquests grups de voluntaris, persones que són obertes per acceptar i acompanyar-ne d’altres en dificultats, són –sense fer injustícia a ningú – la part més sana d’una societat. Són persones disposades a córrer el risc de tenir empatia, compassió, proximitat amb d’altres, que poden obrir les portes de casa seva, del seu cor, dels seus talents per caminar amb altres. Crec que això és un gran tresor per al país i per a la seva cultura. Sóc conscient que hi ha problemes. No crec que tot això del que estem parlant sigui fàcil. Es tracta de problemes molt seriosos, que s’han d’afrontar. Però crec que per sobre de tots els problemes, hi ha un factor d’humanitat profunda. Si una cultura es tanca enfront d’una humanitat que ve de fora, crec que no té molta esperança de créixer. Està destinada a poc en sentit negatiu, reduïda. Crec que sols la compassió ens durà a fer alguna cosa.”

 Només se m’acut dir una paraula: amén.



Comentaris tancats a SOM FAMÍLIA

AVUI FA 50 ANYS DE L’ELECCIÓ DE JOAN XXIII

A finals de setembre parlàrem llargament, ell des d’Algèria, des de la ciutat fronterera on viu, jo des de Girona. Ell estava desesperat, volia prendre el “camí dels clandestins”, “el camí del mar”, i jo li deia que no ho fes, que no vingués. Quan ho deia, pensava en els seus dos fills, però no m’era fàcil dir-li el que li deia, ell forma part de la meva responsabilitat a la vida. Els nostres representants governamentals han passat per experiències com aquesta? S’han enfrontat al dolor d’un pare, amic, pels seus dos fills? Tenen fills? Han patit per ells? Quan els sento que parlen, dictaminen, condemnen, amenacen…, penso en experiències com aquesta: el dolor d’un home que no aguanta.  “Els fluxos migratoris” 

 Hi ha una cançó que hem començat a assajar la Coral d’Àkan. Quan la cantem, penso en ell, en la casa d’un banlieu qualsevol on viu amb la seva família : 

Que triste se oye la lluviaen los techos de carbón,

 que triste vive mi gente

en las casas de carbón.

Viene bajando el obrero,

casi arrastrando sus pasos

por el peso del sufrir.

 Mira que mucho ha sufrido.

 Mira que pesa el sufrir.

   Avui es compleixen 50 anys de l’elecció de Joan XXIII. Per això escric. Que important és la vida de les persones! Com poden ajudar el món a avançar! Penso en la bondat i en el bé que va inspirar, en l’esperança que va encendre! Quants reptes té oberts l’església! Que apassionant seria poder lluitar per la seva fidelitat a l’essencial! Però que difícil, que difícil, que difícil! Joan XXIII va dir en obrir el Concili: En el nostre temps, l’Esposa de Crist prefereix usar la medecina de la misericòrdia més que la de la severitat. Vol anar a l’encontre de les necessitats actuals, mostrant la validesa de la seva doctrina més que renovant condemnes.  

  A quantes realitats actuals podríem aplicar les seves paraules! 

S’asseu a classe davant meu. Les classes són un vertader espai de resiliència, per a ells, els alumnes, també per a mi. M’havia fixat en ell especialment. Conec la guerra del seu país, he llegit, rellegit. En conec també d’altres vides, algunes han estat impactants per mi, per l’horror que transmetien, el dolor immens que experimentes quan algú t’explica l’olor de cremat dels cossos, la por gravada a la mirada. El seu posat, però, és serè, adolorit, però serè, tranquil, reposat. Transmet confiança. Avui hem inaugurat unes trobades de conversa, perquè pugui parlar. I ha parlat. Ha parlat de la bona vida que havia tingut abans, dels diners, de la família, de la poca importància que havia donat a l’educació, del que li costa ara aprendre una llengua quan els trenta han ja començat a baixar. Ha parlat de morts, d’assassinats. De por. De com té el cap ocupat. Ha parlat de com estima els dos fills, de com plora quan pensa en ells, ha parlat del petit a qui no ha conegut. Ha parlat del dia que va haver de marxar, de com va arribar a un port i es va fixar en un vaixell, de com el van amagar, de com va arribar a una ciutat del nord d’Espanya, de com, aterrit, va anar a una estació de tren i va demanar ajuda al primer que va  passar, i de com un home el va escoltar i li va dir que coneixia una associació que a la  ciutat on vivia podia ajudar-lo a demanar l’asil, i li va pagar un entrepà i un bitllet per anar-hi. Explica que aquell home, escoltant la seva història, plorava. I ara ell també plora perquè la seva dona i els dos fills estan en zona de guerra i tem per ells, i ell està molt, molt lluny, en una situació que mai no hauria imaginat.

 És jove, és l’última acollida a la casa d’Àkan. Va haver de marxar del seu país per circumstàncies polítiques, el pare va morir fa tres anys, a la mare la van atropellar, fa un. Ha estat al carrer. Diu que la primera nit de dormir a la casa no podia aclucar els ulls. “Ni amb fantasies, em deia, hagués pogut imaginar això”  

 Llegeixo amb passió, i admiració, i adhesió,  la cartes de la Mare Teresa de Calcuta on explica la foscor que va viure durant tants anys, mentre feia tant de bé. Em dol immensament que una persona com ella hagués de patir una sequera espiritual tan gran. M’arriba d’ella un testimoniatge fort: la vivència de Jesús a la creu, vivència d’abandó de Déu, de solitud, abandó dels companys, dolor, físic, en aquest cas, de la crucifixió. Jesús, sofrent, es va sentir abandonat, per Déu i pels amics. Foscor forta. Quin dolor de la mort de creu! Penso en els nostres immigrants: també s’han sentit alguns cops abandonats per Déu, s’han sentit sols, sense la família ni amics, i han patit, fortament, físicament, i psíquicament. L’immigrant simbolitza en molts casos aquest moment de la mort de Jesús. Penso que acollint-los, acompanyant-los, curant-los, guarim, fem companyia a aquest moment de Jesús.

  Avui es compleixen cinquanta anys de l’elecció del papa Joan XXIII, i el seu record m’omple de vida i goig. Camí i inspiració. En el dia a dia d’Àkan, sovint difícil de discerniments i d’ànims, en els acompanyaments de tantes foscors, no l’oblidem, ans al contrari, ens sosté com un somni de tot allò que havíem somiat que fos l’església: uns braços oberts per acollir cada home i cada dona del nostre temps. Com deia Jesús a l’evangeli de Sant Joan: qui acull els qui jo enviaré, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat.  Cada pobre és un enviat de Jesús, qui acull els pobres, acull Jesús, i qui acull Jesús, acull Aquell que el va enviar.      



Comentaris tancats a AVUI FA 50 ANYS DE L’ELECCIÓ DE JOAN XXIII

PER A LA MARTA, PER A LA MARIA-JOSEP, AMB AGRAIMENT I ESTIMACIÓ

Gràcies pels vostres comentaris que m’omplen de bé. O d’amor, que és el més important, segurament. Dels últims anys vénen tantes reflexions. Àkan es va imaginar com una història d’acompanyament en els processos migratoris. Potser pel caràcter de les persones que van fundar Àkan va anar  decantant l’acompanyament cap a les situacions més doloroses que es podien viure en aquest procés migratori. Si ho preciso més, diria que Àkan va anar decantant més el cor per les dures situacions en origen que donaven lloc a la immigració, o sigui es va anar posant l’accent en aquells que més havien patit en origen, i es va anant posant l’accent sobre aquells que més pateixen en la seva arribada aquí. Hi ha múltiples circumstàncies que dificulten greument la vida de les persones, i múltiples condicionaments que acaben provocant una vida realment desgraciada.

 Acompanyar és un verb d’intensitats diverses, nosaltres el vam anar convertint en un verb profund, de ser-hi sempre, d’acompanyar els dies, ajudar a discernir, vull dir, en altres paraules, mullar-se per la vida de l’altre. Assumir-la com si fos la pròpia, o més encara, la del propi fill. Una cosa és una ajuda puntual, un cop, dos, la setmana, l’altre és ser-hi sempre. En aquest ser-hi sempre jo diria que es defineix Àkan. Hi ets en el dolor profund, en el moment de les decisions, ajudes a prendre camins, sostens quan ja tot sembla esfondrar-se, i tu mateix t’esfondres, en silenci, per dintre, calladament…  Jo agafaria la imatge de La Pietat de Miquel Àngel i la dibuixaria com a icona d’Àkan.

 Si hi penso bé, hi ha d’haver algú que es faci càrrec dels sofriments més durs. Per creure en la vida hi ha d’haver algú que no dubti, algú que gosi traspassar les portes, que doni la mà i la sostingui, i estigui allà, allà, allà, no abandoni. Per tenir esperança, esperança en el món, en la humanitat, hi ha d’haver alguns que gosin fer tots els camins del sofriment. Però el mal, quant de mal fa, el dolor dels altres, de tants altres,  arriba a ser un dolor tan fort, que sovint es pot fer insostenible, i saps que ja no queda cap més camí que aquest, que una vegada emprès, com pots recular i abandonar?

  Que diferent que veia el món des de les meves classes a l’institut! Que bella em semblava llavors la vida, tan plena de possibilitats! Des d’Àkan el món sovint em sembla horrorós. Si sóc realista, quina vida tindran moltes de les persones que estan a Àkan, o han passat per Àkan? Quan vaig pel carrer i miro la gent, penso: Déu meu, per què la vida és tan desigual per a uns i altres? Quan anem a fer un concert, o quan la gent els veu entrar a la casa, algú imagina que rere aquell noi negre s’amaga el drama que s’amaga, algú veu que rere la noia magrebina s’amaga una vida que ni saps com pot arribar a viure’s una dia més un altre dia? La gent, sovint, a tots els veu iguals, dóna els seus judicis lleugers, que si se’ls ajuda massa, que no fan res, que són uns paràsits… Algú pot sospitar de quin dolor tan dur vénen, en quin dolor tan anihilador viuen?

 Ahir, com tantes altres nits, vaig posar a dormir, algú dirà la voluntària, que curt que ens quedem quan parlem, jo en diria la noia que dóna la vida a Àkan, i que va amb cadira de rodes,  es va agafar als barrots de la llitera de dalt que li serveixen per moure el cos, i jo vaig agafar fortament les cames per poder fer ambdues el moviment cap al llit, les vaig posar sobre els coixins, perquè tinguessin una lleu inclinació, les vaig estirar, vaig posar el llençol, vaig desitjar bona nit. En tancar la porta, vaig pensar: això és Àkan, un cos que no es pot valer per un mateix, un moviment entre dos per poder, tan sols, dormir, descansar. No sé si m’explico, perquè les paraules, tot i essent filòloga,  cada vegada descobreixo que són més limitades.

En tot aquest procés d’acompanyar en el dolor cada vegada em torno més, alguns en dirien, religiosa, cada vegada m’adhereixo més a la vida de Jesús de Natzaret, molts esquemes m’han caigut en els últims temps, vull dir que estic molt lluny de moltes coses, però hi ha una experiència profunda de Jesús, no que jo la faci, jo faig el que puc sols, sinó que la sento com a única possibilitat de viure de veritat. No ho puc dir diferent i m’agradaria poder-ho repetir en públic tantes vegades com fos necessari: després de tot el que he vist, francament, només una vida a l’estil de Jesús de Natzaret em sembla que val la pena de viure’s. Sortíem dissabte passat de Vespres a Solius, i em vaig trobar amb un pensament: no entenc com no hi ha més vocacions en el món religiós, donada la realitat de la vida. Què caram passa?

 Llegia aquests dies una entrevista de l’HOAC a Pere Casaldàliga. Tantes frases se m’aglomeraven, o em curaven, més ben dit. Deia que l‘església ha de ser profecia i provocació, ha de continuar i estimular cada vegada més l’actitud profètica. Entenent-se profecia com a: anunci, denúncia, consolació, compromís pràctic. També cada vegada més l’Església ha de ser pobra i gratuïta.  Continuava dient paraules sobre una humanitat que és tota Poble de Déu, sobre un Déu de vida, sobre un Jesús que és testimoni esplèndid d’aquest Déu que és amor…  

 Deia Casaldàliga: en aquest Poble de Déu hi ha carismes, hi ha ministeris, hi ha serveis, hi ha urgències…, que s’estimulin, que es beneeixin…, cada home i cada dona té la seva vocació específica i les seves complementàries…  Jo sento Àkan com un retall minúscul d’església enmig del sofriment del món, ens hi va dur Jesús, i Jesús ens hi manté, no gosaria dir que és una església de profecia, diria més bé que és una església que s’ha volgut fer pobra amb els pobres, i ha volgut acompanyar homes i dones, vinguessin d’on vinguessin, en els seus dolors més profunds. És una església al peu del carrer.  Església d’encarnació, en camí.

 Quan m’ofego, quan no puc més, és important acompanyar els qui acompanyen,  penso que sóc, som, un granet d’església al món, i sento la força dels qui preguen. I sento la presència de la comunitat.

 Ahir a la tarda resàvem el rosari. Com tantes altres vegades. Des dels 17 anys, que vaig tenir la sort de poder descobrir els monestirs, la pregària dels salms ha estat molt important a la meva vida. Ara reso també el rosari. Amb devoció. Enmig del vertigen de la marginalitat del món en què visc. Penso en Maria. Hi penso fortament. I quan els llums, a la nit, resten tancats, em repeteixo un cop més la pregària de sant Ignasi. Un prec fort: que tot sigui per a Tu, però sobretot que tot sigui Amb Tu.

  Àkan és aquest desig d’Amb Tu, és la set d’Amb Tu.    

Comentaris tancats a PER A LA MARTA, PER A LA MARIA-JOSEP, AMB AGRAIMENT I ESTIMACIÓ

TEMPS DE MORT

Es va asseure davant meu i em va explicar la història que volia oblidar, la de la seva vida. Em va fer baixar als inferns de la condició humana. I hi vaig baixar. El vaig acompanyar en el seu turment i la seva lucidesa. I ara, si he de dir la veritat, la seva cara no se m’esborra de la ment. M’ha quedat de fons, com gravada. Faig les coses, parlo, vaig cap aquí o cap allà però no l’oblido. El divendres va venir a classe, ens mirem, i jo li somric, m’hi apropo, li premo el braç, li vull fer sentir tot el meu escalf, el meu suport. Sé de quin infern ve, hi he baixat i m’hi he mantingut altres vegades, i sé que són els inferns més difícils d’oblidar, queden tatuats al cor. Infàncies malmeses, vides perdudes.

Temps de mort. Temps de pèrdua. Quant fa que dura? Tinc la sensació que tot el món del meu voltant s’esfondra. Ho he anat vivint, acompanyant tot el que es presentava, he cregut que Déu m’invitava a fer un pas més cada vegada,  no he vacil·lat en els inferns: sida, casaments prematurs, forçats,  malstractes, drogues, presó, abusos, persecucions polítiques, condemnes, nens treballadors, nens soldats, esclavatges, fam, discapacitats, dormir al carrer… Històries de la meva vida, històries d’Àkan. La notícia arribava ahir, com un dolor pendent, la notificació d’un càncer en algú que estimo. S’instal.la en el meu cor, em fa mal. Quin dolor em quedava encara? Ja fa temps que no tinc massa bona opinió de la vida. Els últims anys he experimentat la duresa de la vida sota tantes cares, que moltes vegades he arribat a pensar que viure era un autèntic desastre. De vegades temo realment la vida. 

En aquest temps de mort, en aquest temps de pèrdua  hi ha un guany, no busco res més que viure sota l’empara de Jesús de Natzaret, i no desitjo res més que ajudar, ajudar, ajudar,  els qui Déu em vagi mostrant en el seu dolor. Ja no tinc somnis, ni il·lusions, he vist massa, he experimentat massa, massa, massa.  Desconfio de molta gent.  Potser ja no vaig enlloc. Visc en la dignitat del temps de mort.       

Comentaris tancats a TEMPS DE MORT

FILL MEU, GERMANA MEVA

Era un migdia d’estiu tranquil, la conversa venia plena, com un riu que va trobant de mica en mica el lloc per on passar, parlàvem de buscar el sentit a la vida, d’espiritualitat, de budisme, de cristianisme, de Jesús de Natzaret. Tot l’hivern que havíem assaborit els llibres de Ramiro Calle, de Matthieu Ricard. La pregunta sorgí, com una font d’aigua enmig del camí, que ens sorprèn i ens agrada alhora, qui és per a tu Jesús de Natzaret? Converses de mare i fill. Respostes difícils quan t’hi va tot a la vida, en el doble anhel del fill i de Jesús.

 

  No sé com es transmet la fe als joves, i no m’agrada formular-ho d’aquesta manera, però és una preocupació que viu en mi. Com fer conèixer Jesús? Conec la diferència de viure creient o sense creure, la conec, i puc dir que ho faria tot perquè algú, jove, en aquest cas, pogués trobar Jesús de Natzaret.   Ho deixo com un interrogant a l’aire.

Estiu de moltes lectures, com sempre, però una lectura emergeix amb força, El evangelizador en San Lucas, uns exercicis del Cardenal Martini dirigits a capellans, però jo diria que qualsevol, que vulgui anar a fons, hi pot meditar i fer-hi camí. Quina profunditat i quin do d’extreure de l’evangeli reflexió, proximitat, proposta. No em canso de llegir i rellegir. No m’agrada fer-ne sobresortir un aspecte o un altre, perquè tots són prou interessants, però hi ha un tractament de la figura de Pere senzillament fantàstic, suggerent, d’una força molt gran. A la sisena meditació parla de la crisi de Pere i crec que val la pena, perquè ens pot donar llum, de recollir el que hi explica.  

  Jesús està a l’hort de les oliveres. Ple d’angoixa, sol, sense cap deixeble. Pere no suporta veure el Senyor d’aquella manera, un Jesús feble, diferent al que ell havia conegut. Comença a esfondrar-se dins seu el mite del Mestre. El coneixia com el Senyor victoriós, poderós, el que sempre guanya, el que sap trobar les paraules precises per a cada situació, el que derrota els adversaris.

   Ara veu Jesús desfet i es pregunta com és possible que Déu estigui en ell, si aquest home mostra tanta fragilitat?  Havia estat educat en l’Antic Testament, estava acostumat a veure el Déu gran, el Déu poderós. La feblesa de Jesús el fa enfonsar, i no vol veure, és tan contrari a la seva idea de Regne de Déu. Pensa que Déu ha abandonat Jesús.

   Vénen els guàrdies i volen arrestar Jesús. Pere recull encara les  energies que li queden  i intenta deturar el que ja no es pot aturar, per un moment, torna a ser l’home heroic que vol morir pel Mestre, sent que és l’Evangeli el que el crida a donar la vida, i està disposat a fer-ho. No obstant, Jesús el frena, i Pere ja no entén res. La seva idea de Déu cau, Déu ja no és potència, ja no és bondat, ja no és justícia, ja no intervé per salvar Jesús. Llavors: qui és el Mestre en qui havia cregut?  Viu una confusió interior terrible. Segueix el Mestre, però de lluny. Ja no és capaç de posar-se a favor seu obertament, perquè no el comprèn. Una dona diu de Pere que estava amb ell, i  ho nega. Diu que no el coneix. I diu la veritat que sent, perquè Jesús ja no és el que creia, és a dir, un líder, un vencedor, un home que sap superar les situacions adverses. Ja no coneix  aquest home en poder dels enemics. En veritat, Pere ja no pot abastar Jesús.   Transcorre el temps, podem imaginar el que pensava Pere: qui sóc jo, què vull, què se n’ha fet de la meva vida, per què se’m va ocórrer seguir aquest home, qui em va posar en tot això, no obstant, jo el creia, jo l’estimava, no tenia perquè defraudar-me d’aquesta manera. Tot el trauma d’un home que ha seguit un camí i, en un cert moment, ja no comprèn el designi de Déu sobre ell.  

 I el tornen a acusar d’estar amb el galileu, i torna a dir que no. “No saps el que dius”. Les mateixes paraules que quan va viure la Transfiguració, i es creia tenir les claus del Regne.

  Si Pere va passar per aquesta situació, diu Martini, és una prova que va passar per tots nosaltres, com a primer evangelitzador. No és possible ser evangelitzador si no ens hem deixat trastornar de tal forma pel designi de Déu que acceptem que, vertaderament, és el seu designi i no el nostre, és el seu Evangeli i no el nostre, la seva salvació per a nosaltres i no la nostra.

   En el fons, el dilema de Pere es podria expressar així: Pere volia salvar Jesús, però en realitat era Jesús qui volia salvar Pere. Havia d’arribar a la convicció que era ell el salvat, el perdonat per Jesús, era ell el primer dipositari del perdó i de la misericòrdia evangèlica. Estava tan convençut d’ell mateix, de la seva fidelitat, de la capacitat de ser honest, lleial. En canvi, el Senyor li fa comprendre que també ell pot arribar en un moment determinat a perdre’s totalment, i, per tant, si vol evangelitzar, ha de tenir, abans de res més, una comprensió il·limitada de la misericòrdia salvífica de Déu i una capacitat sense límits de compassió pels seus germans en l’Església.  

 El gall canta, denuncia el pecat de Pere, ell que creia posseir el Regne, que creia defensar el Mestre. Però, llavors, el Senyor va mirar Pere. La mirada del Senyor.  

 Pere comprèn què és l’Evangeli, comprèn el vertader ésser de Déu, que no és un reformador moral de la humanitat, sinó que, per sobre de tot, és l’Amor ofert sense límits, el pur Amor gratuït de la misericòrdia que no condemna, no acusa, no recrimina. La mirada de Jesús diu que estima Pere, tal i com és, sabent com és.   Pere fa l’experiència que, potser és la més difícil de la vida, de deixar-se estimar tal i com és. Fins aquell moment sempre havia estat orgullós d’ell, ara sap que davant de Déu només pot deixar-se salvar, perdonar.

  L’evangeli és precisament dir gràcies a Déu per tot, sense excloure res. La imatge evangèlica del Déu que serveix, del Déu que posa la seva vida a la nostra disposició, imatge que l’Eucaristia ens posa cada dia a les nostres mans, per servir-nos, sobretot per servir-nos. L’essència de l’Evangeli és que Déu estima, ens cuida a cada un de nosaltres, ens envolta del seu amor sense límits, i, per tant, ens dóna seguretat i confiança, i valentia, per llançar-nos pel veritable camí cristià. He recollit les idees de Martini tan fidelment com he pogut, em sembla que aporten molt. El veritable camí cristià, no un Déu del poder, com tantes vegades ens han transmès, sinó un Déu que passa pels moments més foscos de l’existència, i hi passa, no recula, i, des d’allà, expressa la seva misericòrdia, la misericòrdia d’estimar-nos, tal i com som, justament tal i com som, i ens dóna la confiança de llançar-nos a viure en aquesta experiència.

  Aquest Déu que serveix, com diu Martini, és el Déu en qui crec, el Déu que es cenyeix la tovallola i s’agenolla i renta els peus als seus germans. Aquest és el missatge més gran que es pot fer arribar a la vida, el poder dels humils, el poder dels pobres, el poder de la veritat. No ens confonguem de Déu, el Déu de Jesús és el Déu de Getsemaní, que recull tota la condició humana, que s’implica de tal forma  amb la vida que passa per l’angoixa i la solitud, és el Déu de Pere que arriba a anar més enllà de la seva pròpia experiència i s’obre a una dimensió molt més gran, que serà la que transformarà profundament la seva vida, una fonda experiència espiritual. Quan s’apaguen tots els llums de la vida, tantes vegades que passa, el sofriment, l’abandó que hi experimentem, és el mateix Déu que plora amb nosaltres, no el busquem lluny, ni en el poder dels dies de glòria, s’ha fet llàgrima de les nostres llàgrimes. Déu salva Pere, sabent qui és Pere, perquè el Senyor estima tot el que som, però no en una acceptació resignada, sinó en el gest de servir, ens renta els peus perquè anem nets, ens renta la vida perquè arribem a Ésser. L’Amor que estimant salva.   

No sé si he aconseguit explicar-me.  

 En aquest Déu, fill meu, jo crec. En aquest Déu, germana meva, religiosa, jo crec. Des d’aquestes nits profundes de l’ànima que es tasten a Àkan, ho dic.       

 

Comentaris tancats a FILL MEU, GERMANA MEVA

MISSA INTERNACIONAL DE ROSES

 

Ja fa dies que va passar, però, encara en resta el record, encara van arribant comentaris, sovint felicitacions… Hi vam viatjar més de seixanta persones. Ens semblava que poder sortir un diumenge a la tarda, participar en un acte col·lectiu, passar hores junts, poder ser convidats a sopar, veure gent, sentir que t’aplaudeixen, algú que et prem la mà i et dóna coratge, algú que s’adona del que és el sofriment de la persona, i s’apropa i es fa càlid, totes aquestes coses semblava que havien de ser bones quan un és immigrant, sense recursos, amb un futur dubtós, llunyans els orígens, la família, els referents, i obrírem el concert a més immigrants del que és habitual, formàrem una Coral Àkan nombrosa.  

  

Així, amb aquest estat d’ànim, vam anar a la XXII Missa Internacional de Roses. Hi cantàvem abans de començar la cerimònia, i teníem una breu intervenció en el moment de les Ofrenes, i un cant després de la comunió.

  

Assajàrem, en arribar,  sota la batuta del nostre director, en Jordi, a l’empara d’un sol força fort, i just quan acabàvem l’assaig, ja havíem de pujar dalt de l’entarimat. Hi vam posar l’ànima, que és la força que tenim, i que hi posem sempre, vull dir que, quan les situacions són tan evidents com ho poden ser tenir al costat gent que ho ha patit pràcticament tot, hi poses l’ànima, sabent que hi ha gent que hi serà sensible. Lluíem unes samarretes blanques, amb el nom d’Àkan, que la Susanna i alguns immigrants havien pintat el dia anterior, d’altres portaven la samarreta amb el lema de la missa: Aixeca’t. Quina bellesa salvarà el món? L’amor solidari amb el dolor.

  A les set en punt plegàrem, la missa començava. Un cant substituí el nostre, la Coral de Banyoles, altres formes, altres sons, bellesa. De mica en mica s’aproparen a l’altar els celebrants, els nens, alguns voluntaris. Per a mi eren com un símbol de tots, vull dir de tota la comunitat, que avançava, que pujava a l’altar, que es disposava a celebrar una eucaristia.

  

L’eucaristia la presidia en Santi Thió, responsable de l’associació, d’alguna forma hi érem tota la coral també a dalt de l’altar. Cada un aplega, concentra, defineix un cercle al voltant seu, la comunitat que té adscrita, de la qual se’n fa càrrec i carrega sobre seu, com el paralític amb la llitera.

  

Les diverses llengües ressonaren, una voluntària nostra, la Christina, llegí en alemany. Nosaltres quedàrem en un costat de l’espai, el mar sota nostre, les barques…

  

Llegírem el fragment de l’evangeli de la filla de Jaire, que és una meravella, la mà de Jesús prenent la nena i les seves paraules: aixeca’t, aixeca’t, aixeca’t. Vaig repetir aquestes paraules llegint l’homilia, a l’altar vaig sentir que hi érem totes les dones, ho dic humilment, amb esperit positiu, obert, agraït, les dones catòliques de qui tant he après a la vida, les dones que resaven el rosari mentre jo descobria la “doctrina” en la meva primera comunió, les dones catequistes, companyes meves de tants anys, les dones que fan les neteges de les esglésies, que posen els rams de flors, les dones que han sentit el seu cor i la seva vida batent al ritme de Jesús, les dones de compromís religiós, de qui tant he après, les dones que reflexionen encara avui en grup l’evangeli, dones presents a l’església majoritàriament, generoses, humils, senzilles, discretes, dones de servei, de lluita, fortes, icones veritables.

  

A l’hora de les ofrenes la nostra coral estengué una roba enorme, i férem voleiar enlaire  una bola del món molt gran, que el vent,  bon símbol, féu decantar alguns cops.

  

Arribà el gest de la pau, vaig girar-me cap a la meva dreta, i vaig veure una gran part dels cantaires, drets, silenciosos, atents a tot el que anaven veient, respectuosos, iranians, afganesos, subsaharians, algerians, marroquins… De mica en mica, vaig anar abraçant cada un d’ells, potser va ser el moment més intens per a mi, vides perdudes, dolor, abatiment, tristesa, la pau, aquest gest fratern, tan clar, de reconeixement de l’altre, la mirada als ulls, la seva mirada, sorpresa, agraïda, les paraules de Jesús ressonaven fortes: aixeca’t, aixeca’t, aixeca’t! Però, per a quin món els diem aixeca’t?

  

A la comunió ens quedàrem tots expectants, llargues fileres es formaren. Per dintre, un calfred melangiós, per malaltia no puc compartir el pa, impossible combregar, i veus la gent, i sents com un esperit profund, de comunitat de Jesús, hi som, existim, no sé si el Senyor pot confiar massa en nosaltres, però fem camí, temptejant, fem camí. Que bell és veure la comunitat reunida! El cant de després m’emociona: pescador d’homes, se m’acosta una noia hondurenya i em diu: quantes vegades he cantat en nits de desànim aquesta cançó!

  

No me n’adono i ja ens toca a nosaltres cantar. Cantem El món nou de Dvorak. Després, la cerimònia, acaba.

  

Queda la parada, és important vendre, la nostra economia és sempre deficitària, i necessitem diners. La Remei i la Gemma hi han estat tota la tarda, venen encara. Després, lentament, enmig de les salutacions i retrobades, es va acabant la celebració. Tarda de festa, no puc dir-ho diferent. Crec que tampoc ho dirien diferent els altres voluntaris, en Santi, la Susanna, la Puà, en Jordi, la Gemma, la Christina, la Remei.  

  Ens conviden a sopar. Del sopar no en puc dir massa res. Les energies s’havien acabat. Els límits de la vida. Mentre sopaven, contents de ser reconeguts, d’existir per un dia a la nostra societat, miro el mar, ja s’ha fet de nit, un grup de marroquines amb els nens pren la fresca, allà, lluny, aparenta sobre l’aigua, hi ha focs artificials, jo penso que Déu saluda, se’m fan vives  les paraules dels salms que em dic cada matí. Avui, penso, m’han regalat un dia. Em sento agraïda.

I avui, quan escric aquestes línies, ha vingut ella, és un fruit de la missa de Roses. És bella, està malalta, fortament, però porta amb ella el coratge, l’esperança, la vida de veritat. No sabria dir-ho, hi ha gent que omple l’espai de Déu amb la seva presència, i ella ho ha fet. Espero que torni.

   Ressegueixo el cardenal Martini aquest estiu, uns exercicis amb l’evangeli de sant Lluc, llegeixo i rellegeixo una vegada i una altra, hi dono totes les voltes que hi sé donar, em canvien el cor. Pensant en la missa de Roses, pensant en aquesta associació, Àkan, apunto tres idees de Martini que donen molta llum:   

És important donar el pa, la justícia, la possibilitat de vida, però, si després no es dóna el motiu profund per viure: de què serveixen aquestes coses?

  Jesús educava els deixebles amb els miracles, l’educació de l’home cristià, que, en altres aspectes, consisteix a fer-lo capaç d’adonar-se de les necessitats i dels sofriments dels altres.

 Una comunitat cristiana, vertadera, madura, és la que sol·licita abundantment per als seus batejats experiències d’aquest tipus, que eduquen.

  Missa internacional de Roses.

  Ahir, enviava missatges des d’Algèria, pobre, sense res, tem pels fills, pels seus dos fills, perquè el fill gran es fa massa gran amb només la pobresa per companyia, i tem per la nena, que es va fent gran a poc a poc, tement el destí, i tem també pel seu fer-se gran.

Hi ha una diferència abismal entre dos temps de la nostra vida, un, quan hem llegit sobre els pobres, n’hem sentit parlar a la ràdio, a la televisió, als diaris, l’altre temps s’obre quan has vist la mirada del pobre, la seva vida de cada dia, els límits, la impotència…  És fàcil parlar dels pobres quan no s’hi ha conviscut, després, moltes vegades s’instal·la el silenci, no saps què dir, no vols dir res, només ser-hi, fer companyia, i posar els mitjans que puguis perquè la seva vida avanci. Entorn teu poden haver-hi discussions: què s’ha de fer i què no s’ha de fer, si és correcte, o incorrecte tal cosa o tal altra. Tu calles, has senzillament viscut. És tan gran el dolor que has vist, que t’ha fet saltar endavant cap a un altre món, tan diferent, tan llunyà del passat, que no saps com explicar-ho. No m’agradaria haver viscut sense haver-ho descobert. Veus i et compromets, els altres segueixen el seu camí, tu has quedat inserit en una terra nova, de vegades s’assembla a un cel nou, sovint tastes tots els inferns junts de cop. Brutalment.  Però hi ha un compromís que no es pot oblidar a lluitar per la gent pobra, com quan un va a l’hospital i diu a l’amic, al familiar: tornaré, tornaré perquè saps que no pots oblidar el sofriment que has vist, doncs amb els pobres és igual: tornaré, no et deixaré.

I en aquest tornaré saps que, a més de la companyia, potser podràs dur alguna de les coses que, gràcies a l’ajuda de tantes persones que han donat, podràs donar, simple transmissor com ets de la generositat d’altres, del cor senzillament bo de la gent. I potser veuràs encendre’s els ulls, com ahir, al matí, vaig veure quan vam donar menjar a dues persones que dormen en un bosc de Girona.

  A Algèria, entre les bombes dels atemptats un batec d’Àkan, que diferent és tastar les coses, la vida, el món, les persones, en primera línia.  

 Potser només ets l’ombra rient i fugitiva

d’un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t’he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t’he fet encesa i viva. 

                                               Carles Riba  

 

Comentaris tancats a MISSA INTERNACIONAL DE ROSES

ULLS SENSE ESPERANÇA

Va marxar del seu país el 2005. Va creuar els països de rigor, Nigèria, Níger, fins arribar a Algèria. Com tants, allà hi passa un any i mig treballant. Mentre hi és, mor el pare, queden els germans més petits que ell, sense pare i sense mare. No sap si ha de recular o tirar endavant. Amb el cor dividit decideix, ja porta dos anys fora, avançar. Passa al Marroc. Diu que hi viu un infern. Entra a Melilla, pel mar. Anaven 60, diu que no l’importava morir. Com tots, repeteix: a vida o mort. “Ho vaig fer per ells”. Passa uns dies al CETI. Després, el traslladen a Màlaga. No hi coneix ningú. No aconsegueix ajuda de cap persona. Tres setmanes al carrer. Creu tornar-se boig i demana ajuda en un hospital. Tem el carrer. Té por que els tres anys d’immigració hagin estat un fracàs. Pateix pels germans, sols, al país. Sap que ell és tota l’esperança i s’enfonsa encara més. Uns metges l’ajuden. Entra en un centre psiquiàtric. Hi està sis mesos. Fins que una germana troba una germana  d’un immigrant, acollit a Àkan, i viatja, pagat per un psicòleg, fins a Girona.

  

Ho explicava divendres, desfet, els ulls absolutament perduts, demanant ajuda, demanant quin càstig patia, què havia fet… Feia temps que no veia un immigrant tan malament. Li dic que es quedi al sopar de final de classes. Dubta, però es queda.

  

Al sopar molta gent, cap un centenar. Alumnes i voluntaris, fent festa a la plaça de Vista Alegre. Tot un curs de treball quedava enrere. Hi havia alegria, calma, satisfacció, responsabilitat. Parla un alumne senegalès, parla de la necessitat de saber la llengua, de la necessitat d’integrar-se a la societat catalana, de la importància de tenir una associació fent camí amb els immigrants. Després distribuïm certificats, es diu el nom de cada un, s’aplaudeix. S’està senzillament content. Per celebrar-ho, amb un gran llençol, enlairem una gran bola del món. Moltes mans. Em miro els ulls, quanta esperança reflectida! Quan s’acaba la festa, un dels últims alumnes incorporats, un iranià, s’acosta, dóna la mà, emocionat, i diu que agraeix amb el cor tot el que fem.

  

En una cadira resta ell, assegut, mirant perplex, sense entendre potser.

  

Hi penso aquests dos dies, reiteradament. Em fa mal la seva tristesa, la seva situació. També em fa mal els recursos limitats que tenim. Ahir, al monestir de Solius, escoltem/preguem les Vespres. Jo penso en ell. Prego per ell. M’emocionen les veus dels monjos, hi contraposo tot el dolor de les vides que he escoltat. Calla el cor.

 

  Avui, aquest vespre, les notícies parlen d’execucions a Iran. Se’m posa la pell de gallina. Penso en la cara vençuda del primer dia que vaig veure el nostre alumne iranià i la seva cara d’esperança el divendres. I penso en ell, en la bogeria que va descriure dels seus sis mesos en un centre psiquiàtric, la vida marcada. Li veuré als ulls algun dia l’esperança?  

Comentaris tancats a ULLS SENSE ESPERANÇA

TORNANT D’UN ENTERRAMENT

 

La imatge se’m fa difícil, un enterrament, a la petita església, preciosa, del Monestir de Sant Daniel. Tornem amb cotxe fins a Salt, parla, fa alguns silencis llargs…, ha ajudat a portar la caixa, primer fins a l’església, després fins al cementiri. M’he emocionat en veure dos immigrants amics i un voluntari portant la senzilla caixa.  Diu que ho ha fet per nosaltres, em repeteix que faria el que fos. “No tinc res, només us tinc a vosaltres, tot el que hi ha en la meva vida és vostra”  Parlem dels papers, aviat farà tres anys que va passar, van morir molts aquell dia, en la patera. Després explica la conversa amb el pare, ahir. S’ha acabat el sac d’arròs que tenien. No hi ha diners per comprar-ne un altre, s’ha encarit molt. Em diu que li agradaria ajudar-los, “només”, repeteix, “que poguessin menjar”.

Abans havia parlat de solitud, de tristesa, però tornant de l’enterrament se sent com content, estrany, com si hagués tocat la profunditat de la vida. S’hi ha sentit bé. Torna calmat, serè, amb confiança forta, no sap com, en la cerimònia l’ha sentida… La mort agermana. Quan baixa del cotxe, és un altre.  

 Telefona des d’Algesires. El viatge tan llarg, cansat, amb els nens petits, el cotxe ple. Estan a punt de creuar el mar. Dóna gràcies una vegada i una altra per haver tingut un bon viatge, perquè no hagi passat res, per la carretera, per la calor i els nens petits. Desitja arribar i ja s’enyora. “Sempre he de viure entre sentiments contraris” 

 S’asseu en el sofà i mira el Tour, el seu germà dorm al seu costat, el gos de la casa on fou acollit dorm als seus peus. És silent la tarda, ell mira amb els ulls perduts, “ hi ha fam en el meu país, hi ha gent que mor” Ho diu amb una tristesa que desfà el cor, tota la tristesa dels seus ulls, petit nen del carrer a Bangla Desh, avui, ja gran, salvat en una ciutat gironina, llunyana, inimaginada. La mare, biològica, truca, parla de les necessitats, del preu del quilo d’arròs. 

   

Truquen ahir d’una presó del Marroc, el traslladen, a una altra presó del centre del país. Mons difícils. Difícils, difícils. 

 

Ha acabat la classe de català, s’acosta amb els ulls com enfebrats, demana ajuda per menjar, per menjar tan sols, suplica.

 

 Ja és molt tard quan arriba a casa, cansat del treball, parla, parla de mancances, però també d’èxits. Se sent recompensat per la vida. Quatre anys enrere només era un refugiat de guerra perdut en un país africà. Mai no hagués imaginat poder viure com viu. Mai. Mai. Hi ha vides que avancen, hi ha vides que poden avançar. Miracles de la vida quotidiana, de la petita vida d’Àkan.

 

  Arriba el correu que avisa de la subvenció…, amb tristesa llegeixo les paraules resolutives, molts menys diners dels que havíem demanat i penso en la fam que he vist, i el desvari, i la pobresa, i la gent que viu al carrer, i els que han pogut avançar gràcies a tantes persones que han ajudat. I el cor es fa petit, petit, sentint el que podrien sentir tants que necessiten ajuda. Haurem de seguir lluitant. No puc evitar una decepció forta i un lleuger desànim, però el que he vist i viscut amb els immigrants no m’ho permet.     

 

Comentaris tancats a TORNANT D’UN ENTERRAMENT

Dos retornats i el Déu dels pobres

Li van denegar el permís de residència, no presentà recurs, marxà. Silenci durant molts de mesos. Fa una setmana el mòbil, un vespre,  va sonar, un país del Magreb, era ell. Explica que va fer una bogeria tornant, que no tenen res, que està al costat de la família, però que no poden tirar endavant. 

Tenia tots els permisos. Va escoltar i va decidir retornar. Fa poc va trucar des del país de Centreamèrica on va néixer. “Em vaig equivocar”. 

Quedem amb trucar-nos, anar-nos sostenint… Estar al costat dels pobres de la història. Sant Agustí va dir: “Vols conèixer la grandesa de Déu? Coneix primer la humilitat de Déu” Contemplar la realitat que tenim davant , el Déu dels pobres, i fer camí, allà on els camins eren realment desconeguts per nosaltres, amb ells. Déu ens espera en els exclosos, cada pas que ens apropa a la seva vida, és un pas més cap a Déu. Dos humiliats per la història truquen, un des d’Algèria, l’altra des d’Hondures, tots dos parlen d’exclusió, han quedat fora, i tenen por, pels fills, per ells, pels seus pares. No saben com sobreviuran.  

Cada un d’ells és l’home ferit de l’evangeli, quin samarità s’aturarà a curar-los? Quin samarità sentirà el seu crit d’angoixa? Qui els tindrà en compte? Qui?   

Comentaris tancats a Dos retornats i el Déu dels pobres